HISTÒRIA DE L'ELECTRÒNICA
L’electrònica és la branca de la ciència i de la tècnica que tracta l’estudi dels electrons i de les seves aplicacons en el tractament i la transmissió d’informació. L’estudi de l’electrònica es considera una branca de la física, mentre que la implantació de circuits per a solucionar problemes pràctics s’anomena enginyeria electrònica.
Les primeres realitzacions de l'electrònica varen ser els circuits receptors i emissors de ràdio, Guglielmo Marconi va crear les primeres ràdios, però aquestes no varen ser més que una aplicació de l'electrònica a un problema nou. El gran descobriment electrònic va ser creat per l'enginyer britànic John Ambrose Flemming del "University College" de Londres que el 1904 va inventar el primer dispositiu electrònic, el díode de buit, la vàlvula de buit o vàlvula termoiònica. Poc després, el 1906, va aparèixer el primer component electrònic de tres elèctrodes, el tríode de buit inventat per Lee De Forest, que permetia amplificar un senyal. La seva aparició va fer possible un gran nombre d'aplicacions, com per exemple la telefonia o els aparells de control i mesura, més tard, a la dècada del 1920, va fer possible l'emissió de veu per ràdio i els inicis de la televisió a la dècada del 1930.
A partir del 1930 diversos investigadors es van fixar a la commutació ràpida com a mètode per a fer càlculs complexos utilitzant un sistema de numeració binari. Les dues possible posicions dels commutadors expressarien les dues úniques xifres possibles: 0 i 1. Els tubs de buit eren més ràpids que qualsevol interruptor mecànic i van ser utilitzats per a les noves màquines de calcular.El primer ordinad, conegut com a ENIAC, va ser construït per la Universitat de Pennsilvània per a l'Exèrcit dels Estats Units i presentat el 14 de febrer del 1946. Constava de 17.468 vàlvules de buit, ocupava 167m², pesava 27 tones i consumia la mateixa electricitat que 10 llars.
Després de la Primera Guerra Mundial l'electrònica es va desenvolupar amb rapidesa, especialment el camp de la ràdio. En la teoría de circuits es va assolir una fita fonamental amb la invenció del primer circuit de reacció el 1927, que es va utilitzar per aconseguir resultats molt superiors amb pocs components, mentre que els aparells de ràdio es feien cada vegada més sofisticats passant dels senzill circuits homodins del principi, a patrons més complexos heterodins i superheterodins, que garantien una més gran separació entre les estacions de ràdio i menys soroll.
Un nou punt d'inflexió es va produir després de la Segona Guerra Mundial amb la invenció del transistor, descobert el 23 de desembre del 1947 pels americans John Bardeen, William Shockley i Walter Houser Brattain, investigadors de la companyia telefònica American Telephone & Telegraph (ATT), que van observar que quan els contactes elèctrics s'apliquen a un cristall de germani, la potència de sortida és més gran que la d'entrada. El transistor era un component actiu que podia tenir les mateixes funcions de les vàlvules termoiòniques a una porció molt més petita de l'espai ocupat i del comsum d'energia: a més, els transistors podien ser integrats en dispositius complexos, els circuits integrats, que avui dia poden contenir molts milions de transistors (i altres components com resistències, condensadors, díodes, etc.) i, per tant, poden exercir funcions molt complexes amb un cost i en un espai reduïts.
El 1955, J. H. Felker va crear el primer ordinador totalment transistoritzat als Laboratoris Bell per a la Força Aèria dels Estats Units, el TRADIC (TRAnsistor DIgital Computer o TRansistorized Airborne DIgital Computer), amb uns 800 transistors de material semiconductor.
La integració a gran escala es va iniciar entre el 1958 i el 1959 amb la invenció dels primers circuits integrats, creats de manera independent per Jack Kilby a Texas, utilitzant silici i per Robert Noyce a Fairchill, utilitzant germani. L'any 2000 Kilby va rebre el Premi Nobel de Física per la seva contribució a la invenció del circuit integrat.
El 1971 va ser un any clau per a la història de l'electrònica; es va definir i realitzar el primer microprocessador, l'Intel 4004, la primera CPU completa en un únic xip. Creat a Intel per un equip liderat per Federico Faggin a partir d'una arquitectura dissenyada per Marcian Hoff. El 4004 contenia 2.300 transistors i podia processar unes 92.000 instruccions per segon. A partir d'aquella data l'evolució dels microprocessadors ha estat molt ràpida seguint la Llei de Moore, que indicava que la capacitat d'integració dels microprocessadors, el nombre equivalent de transistors, es duplicaria cada 18 mesos. A finals de la dècada del 1990 van començar a aparèixer factors limitadors com la capacitat de dissipació de la calor produïda o el trencament del paral·lelisme entre la capacitat d'integració i la capacitat de procés. Alguns dels dissenys més notables han estat: el 8008 d'Intel, el Z80 de Zilog, el 68000 de Motorola, o el 8086 d'Intel que va donar origen a l'arquitectura x86
- Informació: https://ca.wikipedia.org/wiki/Electr%C3%B2nica
.jpg)
